(publicat al Crònica)

Aquesta setmana s’ha aprovat la Llei d’Educació de Catalunya, una norma llargament esperada, en la mesura que ens calia que, com a país, es definís un model educatiu propi i es blindés aquest enfront invasions competencials com la de la tercera hora de castellà. En aquest sentit, cal estar satisfets i satisfetes perquè per fi tenim una llei pròpia que regula com ha de d’estructurar-se i desenvolupar-se un aspecte tan essencial per al nostre progrés social i nacional com és el de l’ensenyament reglat.

Tanmateix, feta aquesta primera apreciació, i reconeixent la importància d’aquest fet (no en va, des de diversos sectors, s’ha definit aquesta com la llei més important de la legislatura), cal analitzar el context i les formes amb les que ha tingut lloc l’aprovació d’aquesta LEC. En concret, cal que totes i tots ens preguntem quin futur té una llei que, malgrat comptar amb el suport de la majoria del Parlament de Catalunya, mereix el rebuig de la comunitat educativa que l’ha d’impulsar. Cal que ens preguntem què és el que ha provocat que es dinamités el consens generat al voltant del Pacte Nacional per a l’Educació i que de l’acord de la majoria social, sindical i política d’aquest s’hagi desembocat en quatre vagues sectorials i el trencament complet entre els i les agents educatius/ves i els i les polítics/ques.

Més enllà de l’anàlisi dels punts concrets de la LEC que finalment s’ha aprovat, el qual ja hi haurà temps de realitzar, cal ser conscients que ara se’ns obre un període en el qual caldrà molta destresa i unes llargues negociacions per aplicar en cada cas una llei que necessita del suport d’un professorat. A partir d’ara, un cop feta la foto, comencen per força uns contactes i un diàleg que caldria haver emprès abans. En definitiva, el departament d’Educació s’ha deixat bona part de la feina per setembre...