Atrevim-nos, doncs, a somiar amb una altra concepció de poder des de l'esfera imaginària, a imaginar una autorepresentació no regulada per l'Estat i transformar; atrevim-nos a apropiar i apoderar-nos de la llibertat, perquè en no nomenar-la corre el risc de perdre-la per no exercir-la. La voluntat és el poder de dir "jo vull", el "jo decideixo", una de les formes de la llibertat, de l'imaginari. I encara que tots dos termes, "poder" i "llibertat", si reprenem la visió de Bobbio, semblen antitètics, no hi ha més compatibilitat entre poder i llibertat que l'apoderament amb perspectiva de gènere. Poder de ser, de tenir llibertat; llibertat d'exercir poder.

Empoderar és entrar al que Drucilla Cornell diu esfera imaginària, i imaginar que el món i una mateixa poden ser d'una altra manera, que poden ser diferents i pensar, crear i recrear alternatives; donar poder és crear poders no dominants a través de la transformació de relacions socials, de la construcció d'un nou paradigma, del que Marcela Lagarde anomena una ruptura epistemològica amb l'ordre que existeix, a nivell social i subjectiu, a través de l'espai imaginari.

Però, com trencar amb aquest ordre hegemònic masculí que no permet el canvi cultural necessari i urgent ja? Com poden les dones empoderar? Com concretar el salt de l'esfera imaginària a la real? Com passar d'Idea a Món, com exercir la voluntat, la que per a Hegel està entre el poder i el voler?

En primera instància s'ha de comprendre que l'apoderament de les dones és un procés en tant que abasta àrees que gradualment augmenten el poder de canviar estructures i van acompanyades de conjunts d'estratègies, accions positives encaminades a una convivència de gèneres apoderada fins convertir aquest apoderament en forma de vida, en forma de ser i fer.

Més específicament, empoderar les dones és un treball individual i col·lectiu que permet a aquestes potenciar per al control sobre béns materials, recursos intel·lectuals o ideològics que les permetin realitzar la seva missió com a persones i com col·lectiu. Així mateix, s'entén per béns materials els immobles, diners i accés a relacions, els recursos intel·lectuals inclouen coneixement, informació i idees, i els ideològics es refereixen a la capacitat de generar, propagar, sostenir i institucionalitzar conjunts específics de creences, valors, actituds i comportaments, és a dir, influir sobre la manera com la gent percep i viu dins de contextos socials i polítics. És a dir, l'apoderament és el procés de construir les condicions perquè les persones, grups o comunitats assumeixin el control sobre les seves vides per trastocar pautes culturals.

Enfortir o apoderar fa referència a permetre a la gent prendre el comandament de la seva pròpia vida. En el cas de les dones, l'apoderament remarca la importància d'augmentar el seu poder i de prendre control sobre les decisions i problemàtiques que determinen la seva vida. Aquest poder està directament relacionat amb la categoria de gènere, amb l'equitat i igualtat de la dona i de l'home quant a l'accés als recursos i avantatges.

Nascuda davant normes hegemòniques de gènere, aquesta categoria permet veure, analitzar i buscar solució a les limitacions socialment construïdes sobre les capacitats de les dones, lligant a l'espai domèstic ia activitats reproductives.

Per feministes com Marta Lamas, Teresina de Barbieri i Orlandina de Oliveira, s'entén per gènere a la construcció social de la diferència sexual i com un conjunt complex de relacions i processos, valors i creences, normes i pràctiques, sobre la manera com es comporten homes i dones, i Scott per la seva part concep a la categoria de gènere "com un element constitutiu de les relacions socials basades en la diferència que distingeix els sexes i com una forma primària de relacions significants de poder".



Poder és en general una paraula que fa por, repugnància, fins i tot enveja. Però això passa perquè es té la representació social de l'hegemonia, la dominació, la idea del mal. És, diu Amelia Valcárcel, càstig i destinació, "és el poder corruptor del poder, ignorant que no posseir poder corromp igualment, de vegades més de pressa".

I entre les concepcions de poder, la maldat està representada en el discurs propi i clàssic del poder, per la dona. "La dona mai no obra bé -diu Valcárcel-: ara obra per una destinació inconscient, no obra com a subjecte i, en conseqüència, no obra bé, ara obra com a subjecte i, per tant, no obra per a la seva essencialitat, és a dir, obra malament ". I aquesta maldat de la dona és encara més gran quan es reuneix amb el poder i llavors hi ha dones fatals, violentes, o poderoses però emmanillades, poderoses amb la disculpa als llavis. Perquè del poder les dones són excloses pel principi de subjecció que les lliga al seu marit. Per Michele Riot-Sarcey la llibertat la independència, privilegis masculins, condicions d'accés al poder, són també obstacles que impedeixen a les dones el dret a gaudir-lo.

Però poder, per exemple per a Russell, era el concepte central de la ciència social de la mateixa manera que energia ho és en la ciència física. El poder és un fet, part de l'ésser, no l'haver de ser, és naturalesa. Si és intrínsec per què rebutjar-lo, fugir-li, témer? Per què negar que es vol el poder, aquest poder de fer que el nostre món sigui diferent? Cada moviment de canvi social és ètic sense deixar de ser poderós, afirma Amelia Valcárcel.

Precisament en aquesta por fins i tot a nomenar-lo, li han posat al poder altres noms. L'autoestima és, seguint a Valcárcel, el substitut del poder per a la salut individual. "El poder és difícil, però podem afirmar que tota ètica, tota societat ben organitzada, ha de proveir als seus membres d'una dosi adequada d'autoestima".

No obstant això així, perquè témer al terme empoderar, que només és una altra forma d'explicar que les dones s'han apropiat, apoderat de si mateixes.

Esperança Tuñón, Alejandro Meza i Edith Kauffer Michel esmenten que el concepte d'empoderament de les dones sorgeix en la praxi des del moviment de dones a tot el món i, particularment, de la postura de les feministes del tercer món que expliquen com la pràctica política ha incorporat les diferències de gènere en l'organització del poder i en l'imaginari social.

Així mateix, per Schuler el concepte d'empoderament està arrelat en les teories de Freire, que parla de la transformació de la consciència, i Gramsci va emfatitzar la importància dels mecanismes de participació de les institucions i la societat a la recerca d'un sistema igualitari, així com la noció d'hegemonia ideològica.

Foucault és un dels principals teòrics del poder, qui va plantejar que aquest opera en tots els estrats de la societat, des dels plànols interpersonals fins al nivell estatal, però que totes les relacions que involucren a altres impliquen dinàmiques on s'exerceix el poder.

Per Anna Arent poder és potencialitat i el vincula al desig de poder fer. Ella diferència acuradament poder i dominació, ja que equipara la dominació amb violència: la violència pot destruir el poder, és absolutament incapaç de crear-lo.

Joanna Rowlands incorpora al concepte d'empoderament un model a partir de les dinàmiques de poder de gènere. Ella habilita les quatre classes de poder de Lukes: "poder sobre", que és l'habilitat perquè una persona o un grup faci alguna cosa en contra dels seus desitjos, aquesta és la concepció negativa on algú guanya i un altre perd. El segon és un "poder per", que és el poder implementat per estimular les activitats d'altres, "poder amb", que és un poder sumatori de poders individuals, i "poder des de dins", que és aquell que està en cada persona .

A partir dels arguments anteriors ella dedueix que l'apoderament pot ser modificat en tres dimensions: la "dimensió personal", que consisteix a desenvolupar el sentit de l'ésser, la confiança i les capacitats individuals, la dimensió de les "relacions properes", per desenvolupar l'habilitat per negociar i influenciar la naturalesa de les relacions de l'àmbit quotidià, i, finalment, la "dimensió col · lectiva", on es treballa en conjunt amb altres per aconseguir un major impacte i canvis significatius. L'apoderament, d'aquesta manera, ha de ser més que la simple obertura a l'accés per a la presa de decisions, ja que ha d'incloure també processos que permetin a les dones o al grup tenir la capacitat de percebre a si mateixos com a aptes per ocupar els espais de presa de decisions i d'usar aquests espais de manera efectiva.

Ana Rubio explica que els valors es transmeten o s'assimilen a través d'una autoritat, i que "els canvis no són radicals, absoluts", que la dificultat és que "tot acte d'emancipació d'una autoritat s'ha d'efectuar en nom de valors que han estat assimilats a través de l'autoritat que es qüestiona ".

Per Lagarde, si algú decideix canviar alguna cosa, no ha de fer tot de cop. Cal qüestionar-se sobre el que es vol canviar i si correspon als estereotips dominants, i afirma: "Som el que som perquè estem en un entramat de lleis, de relacions socials".

Com utopia la modernitat té la convivència igualitària, la convivència apoderada, una convivència en llibertat, que no exclogui. Però no pot existir una llibertat cas de no estar reconeguda a l'Estat, emfatitza Lagarde, perquè aquest constitueix a tots els individus i indivídues, ja que no estan aïllats ni alienes a ell. I la lluita política és la construcció social d'aquesta llibertat per individus i indivídues que tenen nom i discurs per construir a l'Estat la seva pròpia autorepresentació. En paraules de Valcárcel, "l'escola de la transgressió és particularment dura ... la llibertat viscuda solitàriament indueix a solucions erràtiques".

Per això la importància de l'esfera imaginària de Cornell. "La llibertat per crear-nos a nosaltres mateixes-diu-com a éssers sexuats, com a persones amb sentiments i raó, es troba al cor de l'ideal que l'esfera imaginària és. Sense ella no podrem participar en les glòries de la vida. Dir que l'esfera imaginària és un dret a dir que la llibertat de ser nosaltres mateixes i la participació en la riquesa de la vida no és un desig arbitrari sinó un dret essencial de la personalitat ".

Atrevim-nos llavors a somiar amb una altra concepció de poder des de l'esfera imaginària, a imaginar una autorepresentació no regulada per l'Estat i transformar; atrevim-nos a apropiar i apoderar-nos de la llibertat, perquè en no nomenar-es corre el risc de perdre-la per no exercir-la. La voluntat és el poder de dir "jo vull", el "jo decideixo", una de les formes de la llibertat, de l'imaginari. I encara que tots dos termes, "poder" i "llibertat", si reprenem la visió de Bobbio, semblen antitètics, no hi ha més compatibilitat entre poder i llibertat que l'apoderament amb perspectiva de gènere. Poder de ser, de tenir llibertat; llibertat d'exercir poder.