(publicat al Crònica)

Demà passat arribarà un altre 8 de març, dia de la dona treballadora, el qual succeirà aquesta vegada en un ambient de crisi que afegeix noves problemàtiques a una situació de precarietat ja de per si asfixiant. I és que, com el seu propi nom compost explicita, les “dones treballadores” tenim, com a mínim, la qualitat de persones de gènere femení i de classe treballadora, el que comporta la convergència d’opressions per les dues bandes, en la societat i també en el món laboral, aspecte, aquest últim, que detallaré a continuació.

Així, com a treballadora, la situació de precarietat endèmica, agreujada per la situació actual, mitjançant acomiadaments, expedients de regulació, congelacions salarials i inseguretat laboral permanent, no necessita gaire més aprofundiment: totes la coneixem i apareix dia a dia als mitjans.

Igualment, com a dones, la desestructuració del món del treball per a nosaltres també ve de lluny i només cal veure com, segons l’Instituto Nacional de Estadística, la diferència salarial entre homes i dones a Catalunya és del 41% en favor d’ells, mentre que al País Valencià és del 35,56% i a les Illes Balears i Pitiüses, del 27,10%. Aquesta diferència, en part, és deguda a les dificultats per accedir als càrrecs directius, un fet difícil de resoldre, atenent a què, per exemple, tan sols 5 de les empreses de l’Íbex-35 han aplicat el pla d’igualtat exigit per llei des de fa dos anys.

Per altra banda, cal anar en compte amb els anàlisis excessivament optimistes que destaquen positivament que el nombre d’aturats a Catalunya i al País Valencià ja és major que el d’aturades. Així, cal saber que aquesta inversió de les xifres no és degut a la creació d’ocupació femenina (de fet, s’han destruït prop de 125.000 llocs de treball femenins, durant el darrer any, a les dues comunitats), sinó a l’especial afectació que aquesta crisi està tenint en sectors històricament “masculinitzats”, com els de la construcció o l’automòbil. A banda, a nivell global, cal tenir en compte també que, segons l’OIT, prop de 22 milions de dones poden perdre la feina aquest 2009, arreu del món.

Tornant al nostre país, cal analitzar un aspecte clau, ja que, si bé sí que és cert que es creen alguns llocs de treball per a dones (però no tant ràpid com se’n destrueixen, com hem vist), aquests molts vegades són copats per dones obligades a augmentar la seva presència al món laboral (a causa de l’atur sobtat de la parella i la necessitat d’augmentar els ingressos de la llar). Això implica que la capacitat per negociar les condicions laborals, a causa de la urgència de la feina, impedeixen optar a sortir de la precarietat, el que provoca que normalment calgui acceptar contractes temporals i amb reduccions de jornada imposades. Aquest fet implica agreujar les xacres històriques que pateix la dona al món laboral, ja que aquestes formes de contractació són les que impedeixen estabilitat, possibilitats de promoció o salaris dignes, a banda d’empitjorar la nostra salut, a causa de les dobles o triples jornades laborals que estem obligades a realitzar (fruit, a la vegada, d’un sistema patriarcal que ens les imposa i d’un dèficit fiscal que impedeix cobrir certes necessitats des dels serveis públics).

Un 8 de març més, doncs, cal reclamar amb força els nostres drets: la igualtat social, com a dones, i la justícia social i condicions laborals dignes, com a treballadores.