(Article d'Isabel Pallarès, secretària general de la Intersindical-CSC, publicat a El Triangle)

No entraré a valorar la guerra de xifres sobre la vaga entre sindicats, patronal i govern. Una vegada més, els qui hi érem, sabem quants hi érem. I si no, només cal mirar el descens del consum elèctric, que a Catalunya es va situar a nivells d’un diumenge qualsevol. Si algú vol defensar que les fàbriques, transports i comerços van treballar a les fosques té el dret a seguir vivint al seu món de fantasies.

El que ara cal debatre, sobretot entre les organitzacions que donàvem suport a la jornada de protesta, és com gestionar els resultats d’aquesta. Hem treballat intensament durant setmanes per remuntar uns pronòstics negatius que en cap cas s’han acomplert, però ara cal mirar més enllà i debatre la millor fórmula per atènyer els nostres objectius. La gota que va fer vessar el got i va convèncer finalment CCOO i UGT de la necessitat de convocar una vaga general que algunes ja feia mesos que reclamàvem va ser l’aprovació de la reforma laboral. Tot i això, més enllà d’aquest fet, el descontentament fa molt que dura. Va ser causat per la injecció indiscriminada de capital al sector financer, la congelació de les pensions, la reducció dels salaris en el sector públic, la futura reforma laboral, la privatització encoberta de diversos serveis públics, les successives reformes fiscals que premien les rendes altes, el fre a l’aplicació de la llei de dependència...

Estem vivint sens dubte el pitjor atac als drets laborals i socials de les últimes dècades, el qual coincideix (i no és casualitat) amb el moment en què més clars es veuen els límits del sistema autonòmic. Les nostres reivindicacions, per tant, són de calat i passen per modificar estructuralment el rumb polític actual i avançar vers un canvi de model social i econòmic i cap a la plena sobirania nacional dels Països Catalans. Després de l’aval rebut aquest 29 de setembre per la majoria de la població, el que no podem fer ara és deixar aquella jornada com una anècdota i abandonar la lluita. Ben al contrari, ara és quan la confrontació ha d’esdevenir implacable i continuada, ara que s’ha aconseguit convèncer de la necessitat de la mobilització i quan encara el Govern central es nega a fer-se enrere en les seves mesures.

Si la reforma laboral va ser el motiu últim que va convèncer de la necessitat de la vaga, llavors la plena retirada d’aquesta hauria de ser el primer pas de cara a tractar el conjunt de reivindicacions que vam abanderar. La plena i total revocació de la reforma cal que sigui la proclama unitària i innegociable. Tanmateix, com el paquet de greuges era molt més llarg, caldrà mantenir després la tensió i la confrontació, que s’han demostrat les úniques formes vàlides per forçar els Governs a escoltar la voluntat popular. No s’hi val a cedir a negociar simples decrets o tornar-nos a enrocar en un diàleg social que només serveix per perdre temps (i regalar-li’n a la patronal i al Govern), tal com pretendrà l’Executiu central.

No podem limitar-nos a exigir que es llimin els atacs més greus als nostres drets, sinó que hem de mantenir l’ofensiva per tallar d’arrel el continuat procés de retallada de drets que estem patint des de fa anys. En el moment en què l’esquerra fa de dreta, les organitzacions sindicals i socials és quan més hem d’estar alerta per vetllar pel nostre projecte de benestar i justícia social!