"Si cada any no tinguéssim la sangonera de 22.500 milions d'euros que l'Estat se'ns queda, Catalunya seria un país que no hauria de retallar ni hospitals, ni educació, ni serveis socials."


No crec que hi hagi cap dubte sobre això: la independència personal és un bé que s'ha de fomentar i protegir. Per això volem que la cultura i la formació arribin a tothom, que les feines estiguin ben pagades, que les dones puguin treballar, que els jubilats o els discapacitats tinguin garantida una subsistència com cal. I volem totes aquestes coses senzillament perquè la cultura, la feina, el sou adequat donen independència, donen llibertat i fan que el jove pugui decidir el seu futur, que la dona no depengui del marit, que el jubilat tingui vida pròpia.

Tots valorem, amb raó, la independència personal, una independència que, en gran mesura, depèn del treball que es té i dels recursos que vénen d'aquest treball. Per això la precarietat laboral i les retallades econòmiques i socials ataquen directament no només el nivell de vida dels ciutadans sinó sobretot la seva llibertat.

Això que és tan clar en l'àmbit personal, també ho és en el col·lectiu. Potser que ho diguem ben clar i que no dissimulem: la crisi actual a Catalunya no és una crisi econòmica sinó política. Si cada any no tinguéssim la sangonera de 22.500 milions d'euros que l'Estat se'ns queda, Catalunya seria un país que no hauria de retallar ni hospitals, ni educació, ni serveis socials. Com passa a Euskadi, per exemple. Ara estem pidolant i fent el ploramiques perquè el govern espanyol ens avanci 1.450 milions d'euros quan, amb massa tranquil·litat, permetem que l'espoli que se'ns fa cada any sigui de més de 22.000.

No és això el primer que hauríem de reclamar? Perquè això és indignant, i els que, amb tota la raó del món, ens considerem indignats per tantes i tantes coses hauríem de posar l'espoli espanyol en el primer lloc de la nostra llista indignada. Als catalans, la independència d'Espanya ens garantiria poder disposar de la riquesa que generem, i això vol dir més benestar, sobretot per als que estan pitjor, per als que, si no, cada dia estaran pitjor.

Josep Maria Terricabras. (Article publicat a "El Punt" de 08/07/2011).