Segons un estudi de Gestha, la població assalariada dels Països Catalans que cobra menys de 1.100 euros bruts mensuals puja fins a 5.024.000 de treballadors/es, una xifra de mileuristes equivalent al 59,5% del total d’assalariats/des. Percentualment, és al País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses on la dada és més alarmant (entorn del 65,5%), malgrat que és a Catalunya on es concentren la majoria dels i les mileuristes (fins i tot a nivell estatal). El salari mig, però, queda per sobre dels 13.400 euros anuals que correspondrien a un/a mileurista mig, fins arribar als 18.727 euros anuals (o, el que és el mateix, 1.338 euros mensuals).

En el següent requadre, basat en el mateix estudi de Gestha, es pot observar el pes del fenomen mileurista a cada territori dels Països Catalans sota administració espanyola, així com el salari mig a cadascun d’ells i a tot el país:



La precarietat laboral de les classes treballadores dels Països Catalans, doncs, queda reflectida una vegada més amb la consolidació del fenomen del mileurisme i els baixos salaris, una característica que ha deixat de ser merament juvenil i que ha passat a ser cada vegada més comuna i majoritària entre treballadores i treballadors, sobretot arran de l’actual crisi i la precarització creixent de l’ocupació. Aquesta situació, a banda de comportar una baixa qualitat de vida per a tota persona que ha de sobreviure amb aquest salari, implica la consolidació d’un mercat laboral enormement desigual, amb una majoria de la població amb reduïda capacitat adquisitiva i depenent del crèdit i la dificultat afegida que això comporta a l’hora d’impulsar el canvi de model socioeconòmic que cal per fugir de la dependència del totxo i l’especulació.

Aquest mateix estudi, a la vegada, demostra el que ja denunciàvem abans-d'ahir, que l’Estat espanyol és l’únic de la UE-15 en el qual l’empresariat declara ingressos inferiors als dels assalariats i les assalariades, el qual es tradueix en un major percentatge de mileuristes ocupats/des per compte propi que per compte aliè. Això demostra fins a quin punt la manca de recursos, efectius i voluntat per fer front a l’evasió d’impostos permeten el frau fiscal entre les classes benestants i la urgència d’afrontar a aquest fet.