El Consell de Ministres del govern espanyol del passat 8 de gener, va aprovar un informe amb les principals mesures i accions a desenvolupar, durant la presidència espanyola de la Unió Europea (UE), aquest primer semestre de 2010. Tanmateix, malgrat els nivells preocupants d’atur en tot el continent, que haurien de fer d’aquesta problemàtica una de les qüestions principals a afrontar, la seva absència és notòria entre les prioritats de l’executiu de Zapatero. De fet, però, no és del tot estrany, atès que l’Estat espanyol és el segon estat de la UE amb major taxa d’atur i poc té a recomanar en aquesta matèria a la resta d’estats. Així ho corrobora l’Eurostat, que eleva fins al 19,4% la taxa d’atur espanyola, només superada per la lituana i molt superior a la mitjana comunitària (del 9,5%).

Tanmateix, aquesta desídia per tal de fer front a la desocupació europea té algunes escletxes, curiosament en aquells aspectes en els quals l’Estat espanyol encara destaca més (de forma negativa) respecte la precarietat mitjana. D’aquesta manera, en el punt sobre “Treball i immigració” hi apareixen escassament dues propostes: per una banda, una etèria incorporació de “mecanismes específics que possibilitin la millora en la inserció laboral dels joves” (quan, en aquest cas, l’Estat espanyol sí que és líder destacat en atur juvenil, amb una taxa del 43,8%, enfront la mitjana comunitària del 21,4%); i per altra banda, seguir amb l’aplicació del Programa d’Estocolm en matèria d’immigració amb la finalitat “d’administrar millor les fronteres i satisfer les necessitats del mercat de treball” (o, el que és el mateix, mantenir les polítiques xenòfobes que supediten els drets de les persones immigrades respecte els beneficis del capital).

Igualment, en el camp de l’educació, el govern espanyol lliga la possibilitat de crear ocupació de qualitat al desenvolupament d’iniciatives dirigides a fomentar noves capacitats per a noves feines, l’adaptació de l’oferta formativa i la introducció d’eines que permetin eliminar barreres, compatibilitzar els estudis amb la vida laboral i familiar i acostar la formació a la població poc qualificada o en risc d’exclusió. Curiosos objectius per un govern que s’ha caracteritzat per fer una de les adaptacions més elitistes i excloents possibles del Pla Bolonya, sense diàleg amb professorat i estudiants i sense edificar una formació professional de qualitat que esdevingui una alternativa de prestigi.

Finalment, en el camp econòmic, res fa pensar que hi hagi d’haver un gir en les polítiques neoliberals imperants fins l’actualitat, ja que els únics objectius que s’hi marquen són la planificació de la retirada dels estímuls econòmics, un augment de la qualitat de la regulació i la supervisió financera (una mesura sense credibilitat, ateses les limitacions dels objectius en aquesta matèria en el si de l’Estat espanyol) i una gestió eficient del Pacte d’Estabilitat i Creixement (que fins ara ha servit per limitar el dèficit públic i retallar despeses per als serveis públics), mentre que deixa per al llarg termini i sense propostes clares qüestions com la creació d’ocupació.

En definitiva, res fa pensar que l’estat líder en atur a la UE, durant la seva presidència, hagi d’aplicar mesures que ens beneficiïn com a classe treballadora i, de fet, així es pot entreveure en el llistat de les seves prioritats. En el si d’un organisme que fins ara ha servit per defensar els privilegis dels estats i el gran capital, però, això no ens hauria d’estranyar. I aquest i tants altres són els arguments que ens han de fer mobilitzar el proper 28 de gener, per clamar pel repartiment del treball i la riquesa!