L’any 2009, va acabar amb una de les inflacions més baixes que es recorden, als Països Catalans, malgrat que ha remuntat els darrers mesos, sobretot a causa de l’increment dels preus dels carburants.

Tanmateix, en els tres territoris que l’Instituto Nacional de Estadística ens permet analitzar, es pot observar com els preus s’han mantingut pràcticament invariables, durant el mes de desembre, mentre que, en termes anuals, s’han incrementat entre un 0,8% (País Valencià i Illes Balears i Pitiüses) i un 1,2% (Catalunya). El canvi de tendència respecte els mesos anteriors, en molts dels quals la inflació havia estat negativa, ha estat causat principalment per l’augment del cost dels transports (entre un 3,5% i un 4,3% anual) i, en menor mesura, de l’ensenyament (entre un 3,1% i un 4,2%) i de l’habitatge (entre un 0,6% i un 2,2%).

Per províncies, el major increment anual de l’IPC s’ha patit a Barcelona (1,3%) i a Girona i València (1,2%), mentre que el menor ha tingut lloc a Castelló (0,4%) i Alacant (0,5%). Durant el desembre, igualment, on més pujaren els preus fou a Barcelona (0,2%), mentre que on més baixaren fou a Alacant i Castelló (-0,2%).

Per a més concreció, en el següent requadre, s’hi poden veure les evolucions dels preus a les tres comunitats catalanes d’algunes de les partides que més ens afecten com a classes treballadores (excepte el primer apartat, les variacions són interanuals):


*fa referència a aliments i begudes no alcohòliques

Tal com es pot observar en el requadre i com s’ha apuntat prèviament, allò que ha provocat que la inflació acabés el 2009 en xifres positives en cap cas ha estat una recuperació del poder adquisitiu (minvat per l’endèmica desigualtat social, la retallada del crèdit i l’increment de l’atur), sinó l’increment del cost del petroli (una variable externa) i d’uns preus de l’habitatge que, malgrat moderar-se, es resisteixen a baixar fins als nivells que els hi pertocarien. Això, doncs, provoca que aquesta inflació positiva perjudiqui greument el consum i el benestar d’una majoria de la població catalana.

D’aquesta manera, és urgent reclamar un increment de les condicions salarials de les classes treballadores, per així garantir-ne el poder adquisitiu i les condicions de vida, una de les problemàtiques que, després d’anys de polítiques en favor de les grans fortunes, han contribuït a provocar la crisi actual. Des de la Intersindical-CSC, algunes de les mesures cap a les quals es reclama avançar, per tal de poder assolir una economia realment sostenible, ha de ser un salari mínim de 1.200€ (el 60% del salari mig, tal com recomana l’OIT), una fiscalitat profundament més progressiva, un subsidi d’atur indefinit i digne, increments salarials per sobre del 2% i la capacitat dels Països Catalans per adaptar aquestes i altres mesures a la realitat i el cost de la vida propis. Ignorar aquesta vessant de la crisi, la del poder adquisitiu, només pot provocar que les mesures que es prenguin, com el ridícul increment del salari mínim d’enguany, ens portin a un escenari molt procliu a tornar a fer esclatar una nova crisi, encara més greu i a curt termini.