(Article d'Isabel Pallarès, secretària general de la Intersindical-CSC, publicat a El Triangle)

Un dels principals problemes d’aquesta crisi és que s’està veient més clarament que mai les debilitats de l’esquerra catalana i espanyola, tant social com política, en especial pel que fa a la capacitat de donar respostes a una situació com l’actual. I això està provocant que les úniques propostes que apareixen amb certa força com a viables, amb el corresponent amplificador d’uns mitjans que no són neutres ni innocents, són aquelles de la patronal i la dreta que, en essència i paradoxalment, pretenen aprofundir en el neoliberalisme que ens ha dut fins on som.

És així com un govern pretesament progressista com l’espanyol accepta les bondats de les retallades de drets socials i laborals, de l’increment de la regressivitat fiscal i de la necessitat d’afavorir les empreses, el gran capital i els seus marges de beneficis com a millor fórmula per tal de sortir de la crisi. Les limitacions d’aquestes mesures, però, serien òbvies si volguéssim atendre a unes simples raons i a unes clares xifres que malgrat tot sembla que es pretenguin obviar. Qui denuncia ara que l’Estat espanyol és el més regressiu de la Unió Europea en qüestió d’impostos, amb una pressió fiscal de les més baixes? Qui denuncia ara que és l’estat on els beneficis empresarials han crescut més en la darrera dècada, mentre el poder adquisitiu d’una majoria de la població no feia més que reduir-se? Qui denuncia ara que l’Estat espanyol és d’aquells on el jovent pateix un major atur estructural i on cobra menys, el que repercuteix greument en les seves cotitzacions socials?

Aquests i altres “oblits” provoquen que una majoria de la població encara vegi com a normal alguns consensos que caldria començar a trencar. Per començar, trobem la “veritat inqüestionable” que el pactisme social és una bona fórmula per arribar a acords, quan fins ara només ha servit per modular les pretensions de la patronal. Amb l’acord de moderació salarial firmat recentment, però, ja s’ha demostrat que no fa cap bé a les classes treballadores. Un altre tòtem del pensament hegemònic és que, sigui com sigui, una reforma laboral és imprescindible i que només cal decidir on ficar els límits, quan la realitat ens demostra que l’origen de la crisi (i la seva solució) no es pot trobar en cap suposada rigidesa del mercat laboral o de sous massa elevats. Ben al contrari, la manca de poder adquisitiu d’una majoria de la població ens impedeix millorar la situació econòmica de les petites empreses i els comerços. Finalment, sembla que no es pugui qüestionar que cal fer reformes al sistema de pensions, per assegurar-ne la viabilitat, tal com assegura el pacte de Toledo, on hi participen tots els grups polítics, sindicats i patronals. Malgrat tot, la realitat ens diu altra vegada que això no és cert, ja que el percentatge del PIB destinat a pensions s’ha reduït els darrers anys, malgrat l’increment del nombre de beneficiaris i beneficiàries. El que cal, doncs, és treballar perquè joves, dones i immigrants s’integrin en major mesura i en millors condicions al mercat de treball, per tal que s’incrementin les seves cotitzacions, a la vegada que es fa front a un exagerat frau fiscal que lamina els recursos públics.

Així, a l’hora de fer front a debats i, sobretot, de negociar o prendre decisions, no podem acceptar els prejudicis que se’ns imposen. On queda la refundació del capitalisme sobre la qual tant es va teoritzar fa escassament un any? Enlloc, perquè ja se’ns ha aconseguit fer creure que el problema no és seu, sinó nostre i, per tant, caldrà apretar-nos (encara més) el cinturó. I això no ho podem permetre!