Sobre el debat extremadament polaritzat al voltant de l’anunci d’ampliació de l’aeroport del Prat acordat pel Govern català i l’executiu espanyol, la INTERSINDICAL sosté:
PRIMER. El Govern català ha de gestionar i administrar les infraestructures estratègiques de Catalunya (aeroports, ports, xarxa ferroviària i elèctrica), perquè som el conjunt de la població del Principat els qui hem de decidir quin model de país volem. És inadmissible que una entitat parapública espanyola com AENA (que té entre els seus accionistes alguns dels grans fons voltor que especulen amb l’habitatge) pretengui interlocutar amb el Govern català a través del xantatge en forma d’ultimàtum. Ara per ara, encara som una Comunitat Autònoma sotmesa als capricis de l’Estat espanyol, però això no és raó suficient per acceptar imposicions que poden condicionar el futur col·lectiu.
SEGON. L’aeroport és una infraestructura clau pel desenvolupament de Catalunya. Determinar-ne el futur requereix un debat pausat, serè i obert a tots els agents socials del país. Un decisió d’aquest abast no es pot prendre entre l’espasa de l’ultimàtum espanyol i la paret dels grups de pressió catalans que no miren més enllà del seu compte de resultats. Existeixen alternatives a l’allargament de la pista que malmetria l’espai natural de “La Ricarda”. Per exemple, intensificar l’ús de la pista llarga ja existent, que implicaria resoldre els perjudicis sonors que patirien els veïns de Gavà; construir la segona pista llarga a l’aeroport de Reus o deixar El Prat tal com està. La planificació estratègica del país no es pot ventilar amb una reunió i una discussió polaritzada a les xarxes socials.
TERCER. El debat de les infraestructures va directament relacionat amb el model de país que volem construir. I aquí fem tard. Del 1995 ençà, Catalunya ha apostat per desindustrialitzar-se i fiar-ho tot al turisme i a la construcció. Les conseqüències han estat desastroses: sous de misèria, contractació temporal, intensificació dels perfils professionals poc qualificats i, sobretot, índexs d’atur que massa sovint han superat el dos dígits. Fins ara, els aeroports del país s’han configurat com una baula més de l’estratègia turística a través de les anomenades companyies low cost. Empreses que sovint han recorregut al xantatge com a estratègia negociadora. Sovint han amenaçat d’abandonar els aeroports on operaven si l’administració pública no les beneficiava amb sucoses subvencions. Aquest model és caduc i l’ampliació programada per l’aeroport del Prat no la pot reproduir.
QUART. L’alternativa del país passa per bastir un model productiu que pivoti en la industrialització assentada en la innovació, però, també, en un sistema de relacions laborals robust en què la norma siguin els salaris dignes, la contractació indefinida i la qualificació professional. Malauradament, l’avantatge competitiu de Catalunya amb la resta de països de l’entorn s’ha assentat exclusivament en l’explotació de l’entorn natural. Aturar aquesta deriva va directament relacionat en transformar les condicions laborals de les majories treballadores. La Intersindical exigeix un salari mínim de 1.350€, una mesura que, entre d’altres conseqüències, permetria redistribuir els beneficis del turisme i reduir-ne el volum ja que el país deixaria de ser un dels destins turístics més barats d’Europa.
Per tot això, la INTERSINDICAL:
- S’oposa a l’acord assolit entre el Govern català i l’executiu espanyol i demana que l’ampliació de l’aeroport del Prat s’aturi immediatament.
- Demana que s’obri un debat serè sobre el model d’infraestructures que requereix el país.
- Exigeix que s’adoptin les mesures necessàries per dignificar les condicions laborals de les majories treballadores del país.
