Només fa deu anys, a Catalunya, la majoria social es va mobilitzar en favor de la independència amb la perspectiva de reconstruir el país sobre una nova base que garantís majors quotes d’igualtat i benestar col·lectiu. El moviment popular i les institucions polítiques van projectar en un futur proper canvis estructurals que exigien un consens ampli, una perspectiva de treball a llarg termini i la voluntat de prioritzar els interessos col·lectius per sobre dels individuals.
Una experiència política inaudita, no només a casa nostra, sinó arreu d’Europa, perquè plantejava la possibilitat de soscavar les bases sobre les quals fins ara havia pivotat l’organització política i econòmica del nostre país. Una mobilització social i política que deixava en mans de la ciutadania decidir el futur de Catalunya i que alhora plantejava fites d’organització econòmica i social que transcendien la política efectista i d’impacte que massa sovint s’apodera de l’acció dels governs entre eleccions.
El període que va del 2012 al 2019 s’erigeix com una raresa en el cicle polític que arrenca amb les primeres eleccions autonòmiques i arriba fins avui. Són set anys d’una illa política ubicada enmig d’un oceà delimitat per un costat per “Eurovegas”, el projecte de Las Vegas catalana, i, per l’altre, per la futura candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu.
La política en majúscules, amb visió de futur, és bastir un model polític, econòmic, social, cultural i ambiental per les majories, en contraposició a la política efectista sustentada en actuacions d’impacte ràpid i estèril.
En són exemple la franquícia de l’Hermitage, que havia de salvar la cultura del país, el Barcelona World, que havia d’enfortir el sector turístic de la Costa Daurada i crear milers de llocs de treball precaris, i ara la proposta de celebrar els Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu, que, diuen, ha de revitalitzar l’economia de la zona i modernitzar-ne les infraestructures.
Actuacions d’impacte ràpid que alhora es presenten en forma de xantatge amb l’això o res de la inversió milionària del govern espanyol per ampliar l’aeroport, o encara pitjor allò del val més això que res de la resignació de països subsidiaris incapaços de transcendir els condicionants imposats per actors externs.
La política efectista debilita el futur perquè subverteix el repte de fixar les bases que permetin transformar el model productiu del país. Potenciar actuacions que consoliden el sector terciari d’arrel turística ens aboca a la insignificança econòmica en el context global de l’economia sustentada en la indústria, la innovació i la sostenibilitat ecològica. Catalunya ha de sortir de l’espiral de fiar-ho tot a més turisme, més feines precàries i més depredació del territori. No només perquè ens enfosqueix el futur, sinó perquè aquest model enriqueix una minoria rendista i atempta contra els interessos col·lectius.
En el cas de Catalunya això s’agreuja per la dependència a l’Estat espanyol. És paradoxal que tothom coincideixi en la necessitat de reindustrialitzar el país i transformar-ne l’estructura econòmica, però les decisions polítiques no vagin en aquesta direcció.
De fet, un any i mig després del tancament de la Nissan encara no s’ha trobat una alternativa industrial. El més probable és que els terrenys que ocupava la multinacional japonesa s’adjudiquin majoritàriament a empreses de logística. Unes corporacions que abanderen el capitalisme de plataforma que, a més de generar feina precària, trinxen la trama econòmica de pobles i ciutats.
Així mateix encara no està clar quan s’aprovarà el Pacte Nacional per a la Indústria, que havia de convertir-se en l’eina clau per rellançar el pes de l’activitat industrial a Catalunya. El govern el volia aprovar el gener, però el que s’havia de convertir en el motor de la reindustrialització encara no ha arrencat. No se n’han fixat les prioritats ni tampoc el pressupost.
Les anomenades xarxes socials marquen el signe del temps. El culte a allò espectacular, a la immediatesa, a la rapidesa i a la superficialitat s’imposa. Malauradament, la política també n’és víctima. Gestionar un país exigeix vetllar pel benestar de la majoria i defugir de la temptació de sucumbir a les pressions d’aquells que acaparen més poder i diners.
El 2008 va esclatar la bombolla immobiliària fent evident que l’especulació és nefasta. El 2020 es va propagar la pandèmia de la Covid posant en evidència la debilitat del sistema de protecció social i els serveis públics. I el 2022 s’ha consolidat l’augment del cost de la vida a conseqüència de la guerra a Ucraïna palesant el poder dels oligopolis energètics privats. Tres crisis que han impactat greument en les classes populars i que ens ubiquen en un moment que exigeix fer política en majúscules. Un escenari que requereix defugir la política efectista i fixar les bases polítiques i socials que permetin transformar l’estructura econòmica del país. Això vol dir apostar pel consens, treballar a llarg termini i prioritzar els interessos col·lectius per sobre dels individuals. I els Jocs Olímpics d’hivern no van en aquesta direcció.
La Intersindical
Maig de 2022
