El sindicalisme és la defensa i promoció dels drets de la classe treballadora, i per aquests objectius, com en qualsevol lluita, hi ha diferents estratègies. Simplificant-les, n’hi ha dues: l’estratègia de la concertació i l’estratègia del contrapoder. L’estratègia de la concertació basa la seva lluita en el diàleg, la negociació i el pacte, assumint com a propi l’objectiu final de la pau social per mantenir l’ordre establert, del qual els seus promotors en són garants. El model sindical majoritari a l’Estat espanyol se situa en aquest terreny i no qüestiona ni el marc territorial ni el sistema polític vigents. L’estratègia de contrapoder, en canvi, basa la seva lluita en la capacitat organitzativa i mobilitzadora; i en el conflicte, per assumir majors quotes de força a l’hora de negociar. En el terreny del contrapoder se situen els sindicats ELA i LAB del País Basc i CIG de Galícia, entre d’altres. La Intersindical de Catalunya aspira a jugar, també, aquest paper. Aquests quatre sindicats, comparteixen, a més a més, la lluita per l’alliberament nacional.
Clarament existeixen dues coordenades: les posicions sobre el model sindical i les posicions en el marc nacional: Contrapoder – Independència VS Concertació – Règim del 78.
A continuació algunes dades extretes del tancament de l’any 2021:
A Galícia, la CIG té més de 75.000 afiliats[1], més que CCOO i UGT junts. La CIG té més de 4.500 delegats, el que suposa una quota sindical del 36%, la majoritària. CCOO i UGT no arriben als 4.000. La taxa d’afiliació sindical a Galícia és del 23,2%, per sobre de la mitjana de l’estat espanyol, que és del 14%.[2] Al País Basc del Sud (Comunitat Autònoma Basca i Navarra), ELA té més de 100.000 afiliats i una quota aproximada del 36,33% del total de delegats[3]. LAB té més de 46.000 afiliats i més de 4600 delegats, cosa que suposa un 19,24% de la representació. CCOO supera per poc LAB amb uns 4.900 delegats i un 20,22%, mentre que UGT se situa en un 14,23% amb més de 3.400 delegats. La taxa d’afiliació de situa en el 20,3%, també per sobre de la mitjana estatal. A la Catalunya del Sud la realitat és extremament diferent –i preocupant: entre CCOO i UGT acaparen el 79% de representants dels treballadors, amb 21.048 i 18.939 respectivament.[4] CCOO i UGT tenen cadascun més de 145.000 afiliats[5]. La Intersindical a 31 de desembre de 2021 1.073 delegats, un 2% del total[7], i 5760 afiliats[8] (a octubre de 2022 les dues xifres han crescut, amb 6138 afiliats). El tercer sindicat representatiu a Catalunya és USO amb 2.649 delegats i la CGT el quart amb 1485 i 20.000 afiliats.[10] Ara rere any, la Intersindical pren distància amb el sisè sindicat i n’escurça amb el quart. Amb tot, la taxa d’afiliació a és tant sols del 12,6%[11]. Al País Valencià la taxa d’afiliació és del 20,5% i a les Illes Balears del 17,4%. A finals de l’any 2019, al País Valencià la suma de CCOO i UGT ostentava aproximadament el 72% dels delegats, d’un total de 27500 aproximat. La Intersindical Valenciana superava per poc el 2%.[12] A les Illes Balears, a 31 d’agost de 2022, CCOO i UGT junts acaparen un 70,52% dels delegats. El tercer sindicat és la USO i el quart amb un 4,36% (330 delegats) de la quota sindical el Sindicat de Treballadores i Treballadors Intersindical de les Illes Balears (STEI).[13]
Arran de l’actual model sindical imperant a Catalunya (el de la concertació), el sindicalisme s’ha vist endarrerit respecte altres nacions com Galícia i el País Basc; prova d’això la baixíssima i preocupant taxa d’afiliació. També n’és una prova el poc reconeixement del sindicalisme per culpa de les males praxis dels sindicats del règim espanyol i el fet que la lluita sindical no és una prioritat per a les esquerres independentistes del país. Mentre que a Galícia i al País Basc han construït des de fa dècades un sindicalisme nacionalista i combatiu que respon amb èxit als interessos dels treballadors, a Catalunya no s’han fet els deures. Hem de fer un gir de 180 graus i donar una embranzida al sindicalisme; als centres de treball és on hi passem molta part del nostre temps diari, per la qual cosa ens toca fer-hi acció col·lectiva com en fem també en altres àmbits. A dia d’avui, la Intersindical és l’organització que està recuperant el temps perdut i que està treballant per un sindicalisme nacional i de classe a la Catalunya del sud de l’Albera. Prova d’això són els avanços en la seva estructura interna amb les Federacions de Serveis Públics, Serveis Privats i Indústria, el seu reforçament organitzatiu nacional i territorial; i evidentment, els resultats a les eleccions sindicals que mostren el seu creixement constant i l’augment d’afiliació. Un augment que s’ha triplicat des de 2017.
El model sindical majoritari de concertació a Catalunya i a l’estat espanyol no ha beneficiat al conjunt dels treballadors. S’han aprovat lesives reformes laborals que han minvat els nostres drets i han falcat, per mitjà del debilitament de la negociació col·lectiva, la congelació salarial mentre la producció i els cost de la vida han continuat augmentant. Tampoc hi ha accions que proposin nous marcs que facin front a l’atur estructural, la precarietat laboral o la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors. Propostes que haurien d’anar encaminades a reduir la jornada laboral, disposar d’una fiscalitat realment progressiva on qui té més pagui més o en disposar d’uns serveis públics i un sistema de protecció social forts.
Les nacions sense estat, com Galícia, el País Basc i els Països Catalans podem ser realment determinants en les condicions de vida de les majories treballadores per mitjà d’un sindicalisme combatiu i si disposem d’una marc polític i social propi. Mentre siguem una minoria dins de l’Estat espanyol, podrem aconseguir millores de les condicions laborals, però no en podrem determinar els gruix de les condicions estructurals, decisions i polítiques públiques.
Necessitem un sindicalisme nacionalment autocentrat i independentista perquè la construcció de la República Catalana independent ho requereix. Si la independència és una qüestió de classe ens cal una organització sindical majoritària que ho defensi, i així sumar suports a aquesta via per a la superació de desigualtats i injustícies i per una societat democràtica i sostenible. Els treballadors ens hem d’organitzar en estructures que impugnin el marc territorial espanyol imposat i opressor per reforçar la lluita per l’alliberament nacional que és també de classe. Necessitem un sindicalisme de contrapoder perquè és l’organització popular mateixa la garant d’un projecte transformador i arrelat al territori. El sindicalisme, com qualsevol lluita sociopolítica, no ha de ser un club de socis que s’ajunten per tenir un serveis compartits, sinó una acció col·lectiva de treballadors que amb la seva dedicació aconsegueixen demandes i millores laborals. Els sindicats de contrapoder funcionen des d’una perspectiva militant entenent el sindicat com a una eina de lluita col·lectiva, i aquest és el model d’èxit que hem de desplegar a Catalunya i als Països Catalans.
La lluita per l’alliberament nacional que s’ha de desplegar i la lluita per l’alliberament de classe que el sindicalisme ha de practicar tenen en comú l’estratègia que penso que permet acumular forces i guanyar: el poder popular que confronta amb l’statu quo. Quan parlem de confrontació democràtica amb l’Estat espanyol ens referim una acció política desacomplexada des d’espais populars organitzats i de mobilització, d’estructures nítidament republicanes i institucions coordinades, buscant en tot moment reforçar la legitimitat republicana i generar els costos suficients (polítics, econòmics, etc.) a l’Estat espanyol per obligar-lo a acceptar allò que no vol permetre, el dret a la independència. Perquè com en el sindicalisme, una negociació donarà fruits positius si s’aconsegueix ferir suficientment a l’altra part com perquè accepti les peticions que se li presenten. És aquí on rau la força del poder popular: la patronal no acceptarà mai una millora de les condicions laborals perquè pensi que són drets, sinó per sanar els costos que li provoqui l’acció sindical (costos en imatge pública, en producció, en beneficis, etc.). Els drets no es regalen, es conquereixen, i a mesura que es conquereixen l’organització dels treballadors creix, s’amplia i es reforça.
És imprescindible que a cada poble hi hagi espais populars de defensa i promoció de la llengua catalana, col·lectius feministes i ecologistes, organitzacions per la independència dels Països Catalans, etc. Com és imprescindible que en cada centre de treball hi hagi seccions sindicals compromeses en la promoció i defensa dels drets laborals i sociopolítics del país i la classe treballadora. Les unitats sindicals (centre de treball, comarcals…) s’interrelacionen dins del propi moviment sindical però també amb les lluites sociopolítiques del país, formant un gran teixit associatiu de base que, des de cada àmbit, fan avançar cap a l’objectiu de la República Catalana independent democràtica i social. I actualment, les seccions sindicals de la Intersindical als centres de treball tenen la voluntat de formar part de la gran xarxa popular republicana. Si la lluita sindical, que afecta a la grandíssima majoria dels catalans, no avança, tampoc ho faran del tot la resta de lluites, ja que els centres de treball són també espais de socialització on cal enfocar-hi discurs, pedagogia, suport a campanyes, etc. La lluita per la República Catalana i el procés constituent té i tindrà com a àgores primàries les places de viles i ciutats però també els centres de treball. Els treballadors i treballadores de Catalunya tindrem molt a dir respecte la nova República i el seu marc de relacions laborals, que haurà de ser molt més avançat, just i digne que el de l’Estat l’espanyol. Per exemple, hem de tenir la capacitat d’impedir situacions on els beneficis empresarials creixin 8 vegades més que els salaris, com passa amb les empreses de l’IBEX des de 2019. És inadmissible aquesta devaluació salarial.
Podem alliberar el país des de l’esquerra si existeix un sindicat nacional i de classe fort. Podem eixamplar els drets laborals i socials si ho fem des de la participació dels treballadors, amb anàlisi i acció col·lectiva. La Intersindical camina cap a aquesta direcció i és imprescindible el seu reforçament generalitzat: afiliats, activistes i militants per a fer créixer l’alternativa sindical independentista i de classe enfront del sindicalisme de concertació estatal que porta a la indefensió i, de fet, a la rendició.
David Hernández Teixidó, membre de la Secretaria d’Acció Sindical de La Intersindical
[1] “El modelo combativo que ha llevado a la CIG a ser el primer sindicato de Galicia”:
[2] Trabajadores afiliados a sindicatos en España por comunidades
[3] “La afiliación y representación en cifras”
[7] “La Intersindical, el sindicat que creix més a Catalunya el 2021, l’any post-pandèmia”
[8] “Informació sobre l’afiliació”
[10] “La CGT de Catalunya supera les 20.000 persones afiliades”
