Article de na Maria Ballester, afiliada de La Intersindical
M’ho van dir quan arribava a la consulta hiperventilant, amb taquicàrdia i els ulls inflats de plorar durant hores. Però sobretot el que tenia era sentiment de culpa i por per si havia exagerat i per si el problema era jo. Clar, la frase va venir a corroborar el que em temia i dies més tard la psicòloga no ho va pas desmentir.
Malgrat la frase, una sentència, totes dues em van ajudar. La metgessa va posar quilòmetres entre aquell despatx i jo. La psicòloga em va fer veure que feia massa temps que aguantava i que hi havien altres camins.
És per això que aquest diagnòstic, si és que ho era, no deixava de ressonar-me, perquè m’ho havien dit persones que estaven per ajudar-me, per tant devien tenien raó. M’assetjaven perquè tinc perfil per ser assetjada. Estava experimentant un recargolat síndrome de la impostora, crec. Però com és el perfil d’una dona assetjada? això existeix? jo ho sóc?
Com a dona que presumptament té aquest perfil us haig de dir que no, no ho sóc. No ho som. Ho sé per una raó que de tant senzilla que és se’ns escapa tot sovint: sense assetjadors ningú podria dir-li a cap dona que té perfil d’assetjada. Sense assetjadors no hi ha assetjades.
Jo el que sóc, el que som en general nosaltres, és una persona educada per merèixe’s el que li donen; per fer les coses no bé, no, súper bé!; per estar per tot i per més; per no dir que no; per ser l’eficiència en persona i amabilitat pura. És a dir, creixes i intentes fer-te un lloc en aquest món de valors construïts al voltant de la teva capacitat de ser dòcil i complaent i quan dius prou o col·lapses, és que ets tu la que tens un perfil d’assetjada?
Haig de dir que en realitat no hi havia cap mala fe ni intenció en la frase, ara ho entenc millor i ja no em fa mal pensa-ho. En el fons és una constatació. Estructuralment les feines, en definitiva aquesta nostra societat meritocràtica, de l’excel·lència, de la competitivitat, de l’individualisme, alienadora en resum, heteropatriarcal i capitalista, ho produeix. Produeix un residu que amaga sota l’alfombra d’agressors i víctimes, d’assetjadors i d’assetjades. Podria ser allò de que els assetjadors són fills sans d’una societat assetjadora.
“Deixa que la lluita l’empenyem les que podem fer-ho”.
És una altra de les coses que em van dir i que sempre formarà part de la lliçó. Em va fer sentir alleugerida. Jo em pensava que havia de ser capaç de plantar batalla, ferma i valenta, i guanyar-la. Guanyar-la per mi i per les persones que s’havien quedat allà aguantant el monstre.
La realitat era que durant molts mesos no vaig ser capaç d’explicar el que havia passat sense esclatar en llàgrimes. Encara avui no em veig en cor d’apropar-me a aquella oficina i quan passejo per aquella ciutat tots els homes d’aquella edat i aquell color de cabells em sembla que són ell i abaixo el cap. Amb tot, un dels millors consells que em van donar va ser que no posés denuncia, una contradicció i una ironia, un bon consell ben dolorós. Ho sento però encara és així.
Encara et pot passar que a l’oficina et vexin, et cridin, t’insultin, et menystinguin i t’humiliïn, i que vegis fer-ho a companyes, però si no se t’ha acudit gravar-ho o recollir de forma metòdica i sistemàtica totes les proves, implicar companys tant com calgui i a més vagis davant un jutge i aguantis serenament i contundenment però alhora amb un posat de víctima versemblant per ells, surtis d’allà esbroncada i sense feina. O pitjor (sic), que surtis obligada a tornar a treballar al seu costat.
Respira. Deixa’t plorar. Truca al 112 i a les companyes del sindicat i fon-te en les seves abraçades. Perquè sí que passa, sí. I fins i tot hi ha qui els hi expliques i et deixen anar nombrosos motius pels quals cal protegir els drets de l’assetjador presumpte. Doncs presumptament no seré jo qui digui que no, només dic que excessives vegades costa molt veure com es protegeixen els drets de l’assetjada.
Així que tenia tota la raó, la batalla que havia de lliurar era per mi, per tornar a aixecar el cap. Ja hi són les bones companyes del sindicat, les advocades, les psicòlogues del SIAD, les metgesses de l’atenció primària i les activistes organitzades que lliuren una gran la lluita cada dia i la porten més enllà de tu, per totes.
Jo, com tu, en tornar a aixecar el cap ja estem posant un gra de sorra, perquè allò personal és polític i arriba un dia que pots escriure un article i explicar la teva experiència i potser ajudes a algú que està passant pel mateix, fixa’t.
“Sempre marxen les víctimes”.
És així com arribo a la tercera de les frases que no crec que oblidi mai. Aquesta me la va dir una amiga que treballa en l’EAP d’un institut, equip d’assessorament i orientació psicopedagògic, per la seva experiència, infinitament més greu que la meva sense dubte, ho haig de dir per degut respecte. A mi en concret em van dir que encara bo que havia trobat una altra feina, perquè no tenien cap solució laboral per mi que no fos tornar al lloc de treball, sota les ordres d’aquell home.
Sí, vaig trobar una altra feina quan encara no sabia que havia d’haver-la trobat. Per sort, ni docilitat ni complaença, on sóc ara es valora el respecte i la dignitat de cada persona, tant o més que l’esforç i el compromís.
Aquesta es la meva vivència d’impacte de l’assetjament comunitari i laboral. De l’experiència us puc dir, si em permeteu, que: el perfil a assenyalar és el de qui assetja; la teva lluita personal per aixecar el cap i tornar a somriure és, i ha de ser, exemple suficient per tothom i tu no estas fugint, t’estàs salvant d’una de les pitjors cares de la cultura de l’explotació.
