Des de 1986 que no hi havia hagut cap vaga a l’explotació de La Molina , gestionada per la divisió de Turisme i Muntanya de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya , fins que aquests 10, 11 i 12 de març la secció sindical de La Intersindical a La Molina en va haver de convocar una.
I diem que “van haver de convocar” perquè la vaga sempre és la darrera de les opcions que tenim les persones treballadores per tal de defensar, organitzada i efectivament, els nostres drets laborals.
I els companys i companyes de la secció sindical de La Molina no ho han fet sols. Ha estat una vaga d’empresa ja que el comitè d’empresa d’Espot i Port Ainé, representats per un altre sindicat, també han convocat la vaga conjuntament.
Els problemes i els conflictes a què s’enfronten són el mateixos. Les condicions laborals regulades en el conveni col·lectiu d’empresa que s’intentava negociar abans de la mobilització són per a tots. Un conveni que de nou s’està tornant a negociar un cop la plantilla dels centres de treball ha dit prou, tot i les pressions que la patronal pública ha exercit sobre el dret fonamental de la classe treballadora: el dret de vaga.
La resta del comitè d’empresa de La Molina va decidir no secundar la vaga. La negociació tradicional marcada per l’empresa i els resultats que en treien ja els estava bé, al menys a ells, perquè més del 65% de la plantilla a La Molina va secundar les tres jornades de vaga parcial.
No entrarem en detall de quines condicions han enrocat la negociació, sinó en les formes. L’empresa fins fa poc temps havia desenvolupat una manera de fer i negociar amb certs sindicats, amb resultat desigual depèn de la tipologia de contracte però sí amb un denominador comú: pocs avenços, poca mobilització i grans dosis de paternalisme en vena (tots els treballadors i treballadores públics ja sabeu perfectament del que parlem).
Quan a l’altra banda de la mesa negociadora s’han trobat delegats i delegades valentes i preocupades per les condicions laborals de tot el personal treballador, independentment del seu contracte, afiliació o funció i s’han sortit del guió prefixat per la Patrona pública, el conflicte s’ha esdevingut i han calgut dues mediacions al Dept. d’Empresa i Treball, diverses mobilitzacions, una vaga i centenars d’hores de treball de la secció sindical i dels membres de La Intersindical al comitè de La Molina que s’ha pogut millorar, i sempre menys del que caldria, les relacions laborals regulades en el conveni.
Per tant, i més al sector públic, es torna a comprovar que quan es canvien les maneres de fer del sindicalisme que fins ara apàticament havien imperat, i es busca realment el bé del comú dels treballadors els resultats tard o d’hora arriben, a banda de la recuperació de la dignitat i l’amor propi de les persones treballadores.
Els partits passen i l’organització i la lluita de les persones treballadores del sector públic és la única fórmula que no ens tornin a amorrar, com els darrers 12 anys, i recuperar els drets i la dignitat dels treballadors i treballadores públics d’aquest país.
