El món educatiu és un àmbit laboral amb un gran nombre de dones. Aquesta forta feminització del sector pot fer pensar que es tracta d’un terreny plenament conscienciat amb la igualtat de gènere i allunyat de les violències masclistes, però, com en tants altres àmbits, aquesta pressuposició és lluny de la realitat.
PERPETUACIÓ DELS ROLS
Tot i que 74% de la plantilla docent som dones, hi ha una reproducció clara de rols propis de la societat heteropatriarcal. Ho podem observar només analitzant la constitució de les plantilles segons les etapes educatives. Hi ha un elevadíssim grau de feminització als primers cicles d’educació infantil, on un 98% del personal són dones. Veiem, doncs, la perpetuació de la imatge de la dona com a persona cuidadora, en aquest cas d’infants. Aquesta dada contrasta amb el cos d’educació secundària, en el qual el percentatge de dones descendeix fins al 61%.
Aquests rols de la societat patriarcal també són presents en el tipus de tasques que se’ns encomanen. Aquelles que impliquen més cures, com les tutories i les feines d’atenció directa amb l’alumnat, són assignades majorment a les docents, mentre que una coordinació com la d’informàtica és assumida gairebé sempre per homes. Això passa també amb el tipus de formació; als cursos sobre inclusió i orientació hi participen sobretot dones, mentre que formacions d’STEAM o de l’àmbit digital estan molt masculinitzades.
LA DOBLE EXPLOTACIÓ: LA CASA I EL TREBALL
Una dada que ens sobta i molt és que les docents fem més formació que els docents, malgrat que la cura familiar continua recaient majorment en nosaltres. Així ho constaten les dades de permisos, reduccions i excedències -molt especialment feminitzades les dues últimes (al voltant del 93 % enfront al 7%)-, que a més tenen una penalització en el sou i en la cotització de la vida laboral. Les dones hem aconseguit entrar al món del treball, però ara estem doblement explotades. Treballem i, a més a més, continuem carregant amb les cures, i ho fem cobrant menys. Aquesta és una de les perversions del sistema capitalista i les polítiques neoliberals. Això és violència.
MÉS DONES, MENYS ALTS CÀRRECS
Veiem, així doncs, que l’escola no és lluny dels patrons sexistes de la nostra societat, però podríem creure que, amb una plantilla d’un 74% de dones docents enfront un 26% d’homes, els càrrecs directius són proporcionals. Això tampoc és així. Si parlem de càrrecs de baixa intensitat decisòria, com les tutories ja esmentades, el nombre de dones arriba al 80%. A mesura, però, que els càrrecs es vesteixen de més poder, la balança es va decantant i, curiosament, es van masculinitzant. Així doncs, quan parlem de càrrecs de membres representants a la junta central de directores i directors, representants a la junta permanent o inspecció, tots ells amb poder decisori, la cosa canvia i passa a ser del 50% d’homes. Alguns podrien dir que això és paritat, però hi ha paritat quan un 26% dels docents homes acaben ocupant el 50% dels càrrecs més alts? No, i això també és violència.
LA VIOLÈNCIA EXPLÍCITA
Malauradament, no podem deixar d’explicar com, des de La Intersindical, hem estat testimonis de la violència de gènere als centres educatius. No només parlem de comentaris sexistes, com per exemple que et diguin que no et donen un càrrec directiu perquè ets mare i monoparental amb fills encara petits, sinó també de males praxis relacionades amb la selecció de personal. Parlem de situacions de violència masclista que han patit algunes companyes embarassades quan s’han presentat a una entrevista per accedir a places perfilades o de nova creació. No té cap sentit pedagògic valorar la vàlua i la capacitació professional d’una docent en funció de si està embarassada o no. L’embaràs no es pot convertir en cap cas en un criteri de selecció de personal, i aquest fet denota una manca absoluta de consciència de gènere de la persona entrevistadora i evidencia, un cop més, la discriminació que patim les dones en aquesta societat. Aquest tipus de pràctiques són del tot inacceptables i cal que siguin erradicades de forma urgent del nostre sistema educatiu.
LA COEDUCACIÓ COM A EINA DE TRANSFORMACIÓ
La coeducació és bàsica per acabar amb actituds, comportaments i valors que sustenten la violència contra les nenes i les dones, i per garantir una educació lliure d’androcentrisme, sexisme i masclisme. Els últims anys el Departament d’Educació ha apostat per la coeducació i l’ha fet entrar als centres i al currículum. S’ha creat el programa Coeduca’t i s’han introduït la perspectiva de gènere i l’educació afectivosexual… a l’ensenyament. Aquest és un avenç i n’estem contentes, però, quan encara no se n’havia assolit la implantació real, la Conselleria ha fusionat la coordinació de coeducació amb la de dos altres àmbits de gran complexitat, com la convivència i benestar. Creiem que això implica un cert menysteniment.
Per avançar cap a la coeducació cal una implicació de tot el professorat que no s’està produint. És preocupant el nivell de sensibilització del col·lectiu docent masculí, ja que, si ens centrem en la formació en igualtat de gènere i en l’abordatge de les violències masclistes, només uns 1.200 docents homes la van fer en comparació amb les quasi 6.000 dones que la vam fer. Aquesta dada és molt significativa tenint en compte que el col·lectiu femení ja està, a priori, majoritàriament sensibilitzat. No anem bé.
Sense més implicació dels docents homes en les formacions sobre la igualtat de gènere i l’abordatge de les violències masclistes no anem enlloc. La manca d’implicació és també violència, perquè el desinterès suposa un no qüestionament de l’statu quo. Cal que els homes docents es revisin i es deconstrueixin, siguin agents actius en la lluita contra la violència masclista i la consagració d’una societat veritablement més justa i igualitària. Els homes docents han de ser també nous referents masculins per al nostre alumnat.
Treballem en l’àmbit que vetlla per l’educació de la futura ciutadania i aquestes dades són un indicador que queda molt camí per recórrer. Massa, de fet. Sense una veritable política d’igualtat i una ferma política educativa que treballi per la coeducació estem perdudes. En paraules del pedagog Paulo Freire: “l’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món”. Què esperem?
